Mestres emprenyats

Hola!

Arran d'un post meu a arran de pupitre sobre un mestre emprenyat, l'Anna Pérez m'envia un comentari convidant-nos a fer propostes. M'ha semblat que el tema era prou genèric com perque es tractés en aquest blog col·lectiu i no pas en un de personal. L'Anna demana propostes concretes per arremengar-nos com a col·lectiu i mirar endavant. Estaria bé convidar altres sectors a dir-hi la seva (pares, periodistes, polítics), però suposo que això serà més difícil.

Aquí va la primera, per trencar el gel: Demanar als mitjans de comunicació que, ni que sigui de tant en tant, mostrin la bona feina (molta, per cert) que s'està fent als centres educatius d'infantil, primària i secundària. I que quan facin debats sobre l'estat de l'eduació, també si pot ser, que hi convidin ensenyants més sovint.

Usar la memoria

Muchas veces los docentes renegamos de algunas actividades que sólo requieren, por parte de nuestros alumnos, el uso de procesos cognitivos rudimentarios (que poseen también los animales), como por ejemplo la memoria.
Estoy leyendo un artículo de Bransford y Vye en el que se describen algunas investigaciones con expertos y con personas de muy buen desempeño en ciertas áreas. La enorme diferencia entre los expertos y los no expertos es que los primeros han desarrollado mecanismos a través de los cuales su memoria registra mucha más información que en las personas no expertas, lo cual permite pasar al segundo paso sin necesidad de utilizar energía psíquica en el primero. Por ejemplo, un maestro ajedrecista memoriza una partida con sólo visualizarla durante unos segundos, lo cual no ocurre con un muy buen jugador. Podemos pensar en nosotros mismos tipeando en el ordenador sin pensar en ello, comparados con alguien que no tiene en su memoria la posición de las teclas y debe utilizar energía en buscar su ubicación.

¿Cómo se logra almacenar cada vez más información? Lo más eficiente es codificar los datos en bloques de información con sentido.
Por ejemplo, quien conoce todas las fechas de nacimiento de su familia podría codificar el número 19840136 reemplazando por nombres de personas nacidas en el año 19, 84, 01 y 36, recordando entonces algo así como "Pedro, José, María, Julián".

¿Vale la pena concentrarnos más en cómo nuestros alumnos pueden almacenar cualquier tipo de información? Los estudios también están demostrando que la memoria no se entrena ni crece de manera generalizada sino que el crecimiento en su capacidad es específico de dominio.
Si queremos que nuestros alumnos puedan mejorar en la lectura de enunciados de problemas matemáticos debemos intentar que tengan práctica en la lectura de enunciados de problemas matemáticos. La vieja idea de estudiar cualquier cosa para aumentar la capacidad de la mente ya es obsoleta.

Ensenyar alguna cosa a algú

Ensenyar alguna cosa a algú. Ensenyar, és a dir, crear les condicions perquè l’aprenentatge sigui possible. Crear, doncs. La grandesa d’explorar, descobrir i, fins i tot, inventar. I encara més, la grandesa de la prudència, de la modèstia, de la humilitat: refer, adaptar, revisar, corregir, millorar. Fer allò necessari sabent que, potser, no serà suficient. Per tant, saber esperar sense esperar res, com qui sembra, rega i adoba, bo i confiant en altres elements favorables que ja no depenen de nosaltres. Optimistes a qualsevol preu, per poder creure en l’educabilitat de tothom.
Procurar l’aprenentatge, doncs. És a dir, treballar pel canvi, perquè l’infant esdevingui un altre, per a ampliar les seves possibilitats intel•lectuals, afectives i ètiques. I les nostres, si som capaços d’aprendre ensenyant, de créixer per dins. Perquè, malauradament, ens fem vells molt de pressa i creixem molt a poc a poc...

Ensenyar alguna cosa a algú. Alguna part del món i de la seva enlluernant i terrible bellesa. Alguna cosa, algun camp del saber que ens ha donat l’alegria de comprendre una mica el món i els homes. Quelcom que ens ha entusiasmat tant que considerem imprescindible de compartir-ho, de donar-ho a conèixer. Quelcom que, vulguem o no, encarnarem davant dels nostres alumnes, perquè quan ensenyem música, matemàtiques, ciència... som, modestament, la música, les matemàtiques, la ciència... als ulls dels nostres aprenents. I aquesta és una de les nostres grans responsabilitats: no hi ha coneixements avorrits, hi ha lliçons avorrides.

Ensenyar alguna cosa a algú. L’altre, el gran misteri. La relació pedagògica, limitada pel respecte a l’alteritat, per dues grans barreres infranquejables: l’exclusió i la seducció. L’altre, aquell a qui acollim entre els homes perquè, essent infant, esdevingui home. Car ningú accedeix a la humanitat tot sol, però tothom ha de fer-ho per ell mateix. Conduir-lo, guiar-lo, acompanyar-lo precisament perquè esdevingui lliure, una altra gran responsabilitat. Inserir-lo en una cultura, en un conjunt de coneixements, pràctiques i valors perquè els faci prou seus i alhora, algun dia, sigui capaç d’alliberar-se’n o de transformar-los.

Ensenyar alguna cosa a algú, que bell i que difícil.

del que no podem o no volem parlar...

Fàcil pregunta de difícil resposta... Què és un/a bon/a professor/a? Fàcil pregunta.. de fet hom pot plantejar-la... Difícil resposta –al menys per a mi- ja que només la suma de totes les mirades possibles –almenys d’unes quantes- pot aproximar-se al que hauria de ser... o al que voldríem que fos... un bon/a professor/a... difícil , ja que és difícil diferenciar el que és una observació acurada del que només és una percepció personal... així doncs, i potser... el que voldríem... no és el que hauria de ser... o a l’inrevés. És més, si afegim la variable de que cap sistema, cap organització funciona de forma totalment transparent es fa molt difícil, per no dir impossible, establir-ne punts de referència que ens indiquin que és bo i que no ho és... altament difícil si els actors no podem o no ens atrevim a confessar obertament que:

• No sempre tenim els objectius clars o que els canviem sense cap raó justificable; Que realment no sabem tot el que es suposa que sabem; Que no preparem les classes amb tot l’amor – bé, amb tota la cura – amb que les hauríem de preparar; Que mostrem o sentim indiferència davant de problemes que ens haurien d’afectar; Que oblidem informacions bàsiques; Que no complim amb alguna regla general pel pur plaer de la comoditat personal; Que no apliquem els principis que pregonem i que tanquem els ulls davant de situacions que hauríem de sancionar... o denunciar...
• Que no podem o no volem parlar-ne del temps de treball, de les absències, dels retards, de la importància del temps de preparació de les classes; dels moment d’improvisació, de les classes no preparades, de les situacions didàctiques no dominades, de les avaluacions improvisades, dels alumnes i dels companys/es que no ens agraden, de les ocasions en que perdem la sang freda i cridem i imposem sancions injustes, de les activitats en que sabem poc més que els alumnes, dels moments de pànic en els que un es veu superat, de les fases de funcionament al ralentí – sense saber com- de les històries que son capaços de muntar-nos per tal de mantenir l’ordre a classe i mantenir la quota de poder o seducció que ens permet tornar al dia següent...

Difícil... difícil tasca la de voler o poder establir punts de referència que ens permetin saber quan realment quelcom és bo i que ho és menys... si poguéssim o volguéssim parlar...

Bé, i com que crec que es tracta de sumar, aquí la meva fracció: Per a mi un professor/a sobrepassa la línea de la mediocritat quan té una cura especial del que es ve denominant “Currículum ocult” És a dir, un/a comença a ser millor professor/a quan es fa conscient de que, a més a més, de donar els coneixements intrínsecs a la seva matèria dona alguna cosa més, és a dir, quan comença a tenir clar que el que està formant son persones … i que la seva formació humana està per sobre de tota la resta de coses....

Gràcies Philippe...

BIRIBILKA

BIRIBILKA
la revista que hacemos en los Cap-s de Navarra, en este número dedicada a la diversidad. Para nosotros, además de su valor didáctico, informativo y de defensa de una perspectiva de la enseñanza-aprendizaje, tiene otro: la hemos construido -además de con la colaboración de los articulistas, claro-, nosotros, maquetación e ilustración incluidas, y se ofrece en cd (sustentado en un díptico de papel-cartón).
Os invitamos a participar en el próximo número que estará dedicado a la coeducación.
Un cordial saludo
Consuelo
(asesora de lengua y literatura -lenguas vernáculas-)
gràcies Consuelo per aquesta excel.lent publicació

Publicat a "La Mirada Pedagogica" de Boris Mir

Sobre mis colegas antipedagógicos
Mis colegas antipedagógicos basan su legitimidad como profesores en el conocimiento de la disciplina y no en su capacidad de promover el aprendizaje. Consideran, asimismo, que la escolarización va aparejada al aprendizaje y, por lo tanto, el fracaso escolar se debe principalmente al alumno: o no trabaja o no tiene interés o no está capacitado para los estudios. Dicho de forma más tajante, tienden a considerar que el alumno que no aprende no debería estar en la escuela. O, por lo menos, en su escuela. En consecuencia, defienden la necesidad de diferentes itinerarios escolares según el grado de interés, de trabajo o de capacidad de cada alumno. seguir leyendo
La Mirada Pedagógica

Seymor Papert

http://es.wikipedia.org/wiki/Seymour_Papert
http://swiki.agro.uba.ar/small_land/157

Kapuscinski ha mort

via Vilaweb
http://www.kapuscinski.info/
Mor el periodista Ryszard Kapuscinski

El periodista polonès Ryszard Kapuscinski es va morir ahir al vespre. Kapuscinski, que tenia 74 anys, fou sotmès dissabte a una important operació, que no ha pogut superar. Era un dels periodistes més reconeguts del món, per la seva consciència crítica, pel seu coneixement de molts llocs del món i per la seva honestedat professional. Havia rebut qui-sap-los guardons, entre els quals el doctorat honoris causa de la Ramon Llull.
Segons els comptes que ell mateix portava, havia viscut 27 revolucions en directe, havia cobert 12 guerres i havia estat quatre vegades a punt de morir. Els seus llibres de reportatges i memòries han obtingut reconeixement a tot el món.
Fins ara, s'han traduït al català tres llibres de Kapuscinski: Un dia més de vida, Eben i Viatges amb Heròdot, editats per Empúries.

Decálogo del buen profesor

Trobo aquest decàleg al bloc Educadores21
http://victorcuevas.es/educadores21/

1. Nunca comuniques a tus alumnos los objetivos de la asignatura, si es que alguna vez los has pensado, Los alumnos podrían llegar a darse cuenta de que la asignatura es inútil.
2. La información es una fuente de poder: si no quieres perderlo, mantente siempre en una cierta ambigüedad. No des normas claras, ni mucho menos digas qué y cómo vas a evaluar. Te expones a perder autoridad o que tus alumnos dejen de venir a clase (¿por qué iban a hacerlo?). Cuanto menos te definas estarás más a salvo de las críticas.
3. Empéñate en explicar toda la asignatura en tiempo de clase: puedes dar por supuesto que tus alumnos no saben leer. Además, si no te pasas toda la clase explicando, tus alumnos podrían llegar a darse cuenta de que no sabes hacer otra cosa.
4. Convierte tus clases en clase de dictado. Cuanto más copien tus alumnos, mejor, y cuanto más deprisa, mejor todavía: así no habrá tiempo para preguntas inútiles o incómodas. Además, si las cosas van mal, se deberá siempre a los malos apuntes, no a tus malas explicaciones.
5. Evalúa solamente al final del curso o con pocos exámenes parciales, o por lo menos, y esto es lo más importante, con muy pocas preguntas. A la emoción del examen añadirás la emoción de la lotería. Y ya sabemos todos que el que no sabe una o dos preguntas, no puede saber ninguna otra.
6. No se te ocurra evaluar con frecuencia a lo largo del curso, aunque sea de una manera más sencilla e informal y con métodos diversos, porque los alumnos podrían enterarse de lo que saben, de lo que no saben y de lo que deberían saber. Si esto llega a ocurrir te expones a tener que aprobar a todos al final y sufriría tu prestigio respecto a tu alto nivel de exigencia.
7. No caigas en la tentación de utilizar artículos de periódicos, revistas, vídeos, páginas web o blogs que tengan que ver con tu asignatura, ni mucho menos utilices un blog con tus alumnos o aproveches la información disponible en Internet. Mantén el prestigio de la ciencia pura.
8. Nunca confíes en la motivación de tus alumnos ni en su capacidad de aportar algo que merezca la pena. Si estudian es porque no tienen otra cosa mejor que hacer.
9. Convéncete de que somos pobrísimos y de que la escasez de medios nos impide hacer las cosas mejor. Fotocopiar sale carísimo. Si en tu centro hay posibilidad de utilizar Internet, ordenadores, cañones u otros cachivaches tecnológicos, no lo hagas: esos juguetes infantilizan la clase.
10. Cuando no puedas echar la culpa a los alumnos de lo mal que van las cosas, échasela al sistema. Los profesores somos ciudadanos por encima de toda sospecha.

Que verguenza no entienden el concepto de igualdad. Segona part

He tornat al Blog de Ramon Castro i he llegit tos els comentaris al seu article que ja vam referenciar aquí fa uns dies, he trobat un comentari que cal destacar, el copio tot sencer perque s'ho val,
Montse dijo:
10 de Enero, 2007 - 20:16

Quiero expresar mi absoluto acuerdo con Ramón y con la mayoría de las personas que han comentado este post. Y decir a Beltrán que su argumento además de no ser progre (que no es lo importante) es fácilmente desmontable (que es lo importante), a saber:
1)Lo que es un fraude es elaborar una programación didáctica con unos criterios de calificación concretos, que dichos criterios sean presentados al claustro y mandados al servicio de inspección, que nadie diga nada (con lo que se supone que está todo bien) y que después porque a alguien se le suba el poder a la cabeza, se pase por el forro dichos criterios de calificación y aplique otros que le convengan más.
2)Lo que es un fraude es que un profesor revise unos exámenes y cambien las notas de los mismos porque supuestamente se lo ha ordenado el director, siendo que no ha habido ninguna reclamación escrita de nadie.
3)Lo que es un fraude es que muchos funcionarios y funcionarias porque no crean en la igualdad de oportunidades ni en la atención a la diversidad para compensar las desigualdades, pongan sus creencias por encima de las leyes que les rigen y sigan dando clase sólo para “los listos”.
4)Lo que es un fraude es que alguien de los que ejerce el poder en un centro, entre en el Delphos y cambie, incluso después de la junta de evaluación, las notas que ha puesto un profesor o profesora.
5)Lo que es un fraude es que a los padres, madres, alumnos y alumnas se les explique las verdades a medias.
¿O es que Beltrán lo que está demandando es un control de calidad sobre la calificación que ponen los profesores y profesoras? Porque si de eso se trata, habrá que revisar los exámenes y las calificaciones de todos los profesores y profesoras del centro, ¿no Beltrán?
Con respecto a lo de la fiabilidad de las notas, no exageremos, no hagamos demagogía barata. Tenemos que tener muy presente que estamos hablando de la ESO (Educación Secundaria Obligatoria) y de alumn@s con grave riesgo de abandono del sistema educativo a una edad muy temprana. Además, no estamos hablando de dar títulos de médic@s, ingenier@s o arquitect@s, sino de hacer todo lo posible para algunos alumnos y alumnas no abandonen el sistema educativo en 2º de ESO.
Por otra parte, Beltrán se equivoca al decir que un título garantiza la adquisición de ciertos conocimientos, FALSO. Un título garantiza la adquisición de ciertas capacidades conseguidas a través de tres tipos de contenidos: conceptos, procedimientos y actitudes. Y nos guste o no nos guste, si la ley dice eso debemos cumplirlo, máxime si hemos dado el visto bueno a una programación que establecía como criterios de calificación el mismo porcentaje para los tres tipos de contenidos.
Finalmente, me sorprende que haya gente que se rasgue las vestiduras por poner un 6, un 7, un 8 o un 9 a un alumno o alumna de 2º de ESO y luego admita sin problemas que haya universidades privadas en las que se compran títulos que sí deben garantizar las adquisición de ciertos conocimientos, o que admita sin problemas las diferencias en puntuación en los tribunales de oposición de Enseñanza Secundaria que no sólo hace aprobar una materia de un curso de la ESO sino que da trabajo para toda la vida.
En fin, cuando la sinrazón y la falta de sensibilidad para ponerse en el lugar de los más desfavorecidos (desfavorecidos por múltiples causas que no podemos analizar aquí) se instala donde no debe estar instalada pasan cosas como las que nos cuenta Ramón que son inaceptables, poco profesionales, injustas y rastreras. A ver qué dice la inspección. Un saludo, Montse.

Alguna cosa més que un somriure...

De fet no recordo com anava allò dels barrets… ni el dels colors… però aquesta notícia és per llençar-lo a l’aire i cridar amb tota la força que ens permetin els nostres pulmons...
Més de 300.000 llibres de les biblioteques catalanes es podran consultar a Internet. Google signa un acord amb la Biblioteca de Catalunya per a digitalitzar les obres que no estiguin subjectes a drets d’autor.
Sivoleu saber més... "El PAIS"

Avui al programa 30 minuts,

No sé si el recomano,només l'anuncio.
http://www.tv3.cat/ptvcatalunya/tvcPrograma.jsp?idint=120086514
ELS NENS PERDUTS DE TRANQUILITY BAY
"30 Minuts", diumenge 7 de gener del 2007 ELS NENS PERDUTS DE TRANQUILITY BAY Demà comencen les classes i el nou trimestre del curs escolar. Avui visitarem uns centres educatius que estan triomfant als Estats Units, per combatre la rebel·lió juvenil. Uns centres on els càstigs corporals i psíquics formen part de la disciplina imposada per doblegar els joves. Un dels secrets més ben guardats als Estats Units, és el de Tranquility Bay, un centre educatiu estricte com cap, que es fa servir com a camp de reeducació per a nois rebels. Un d'aquests centres és a Jamaica. Els pares paguen quantitats molt elevades de diners per un centre que més aviat sembla un gulag o una mena de Guantánamo escolar. Els nois reben càstigs corporals considerables aprofitant que la llei ho permet. És la primera vegada que es mostren imatges d'aquests centres. Tranquility Bay és un centre de reeducació extremadament sever on es maltracten físicament els nois interns i se'ls fa un rentat de cervell. És un dels nombrosos centres afiliats a WWASP, un conjunt d'empreses dirigit amb mà de ferro per uns empresaris d'Utah, als Estats Units, lligats als valors patriarcals i autoritaris del fonamentalisme mormó. Actualment, als Estats Units, hi ha més de mil empreses privades que venen els seus programes de reeducació infantil. En aquest mercat de gairebé 50.000 milions d'euros, que creix a un ritme del 25% anual, WWASP domina des de fa quinze anys el sector de la modificació del comportament. La seva especialitat és l'internament d'adolescents difícils i la tarifa base és de 24.000 euros l'any. Aquesta xarxa de centres s'anuncia per mitjà d'Internet, de catàlegs a tot color, de vídeos promocionals i del boca a orella entre els pares, que veuen WWASP com l'últim recurs. Però per què necessiten un últim recurs? Perquè tenen por que el seu fill perdi el camí. La por és el que alimenta aquest negoci. El producte que WWASP ven a aquests pares espantats sona molt bé. Es diu "modificació del comportament" i es resumeix en dues paraules: càstig i recompensa. WWASP educa els seus interns, tal com s'ensenya a un animal de companyia. Un exemple del repertori de càstigs d'aquests centres és obligar els nois a estar-se estirats a terra durant hores, dies o setmanes. Pel que fa a les recompenses, només n'hi ha una: l'absència de càstig. És l'única manera d'obtenir privilegis, com menjar, rentar-se, estudiar o bé trucar als pares. El capítol més trist de la història d'aquests adolescents sol començar gairebé sempre a mitjanit, quan uns desconeguts els treuen del llit de casa seva i se'ls emporten per la força cap a una destinació desconeguda. I, quan s'acaba, tots estan marcats per sempre, però alguns parlen amb ràbia i amb odi dels seus pretesos educadors, dels seus pares i del seu país, on no hi ha cap legislació federal de protecció a la infància. Un reportatge de Matriheu Verboud i Jean Robert Viallet Zadig Productions.

Cuadernos de Pedagogía

En el número de desembre, dedicat a "Las TIC en el ámbito educativo" hi ha una llarga i interessentíssima entrevista amb en Jordi Adell, no us la podeu perdre, entre altres coses diu:

"Alrededor de los manuales escolares existe una industria opulenta, un público cautivo y unas administraciones sumisas"

"En internet existen ya ejemplos maravillosos de como se construyen ideas colectivamente. La blogosfera es un buen ejemplo de ello, la colección de maestros y profesores de Secundaria y de Universidad que mantienen blogs y que se leen unos a otros, que discuten y comparten cosas, es una muestra maravillosa de un proceso de desarrollo profesional informal al que ninguna administración està prestando atención.

"los padres deberian saber que si en la clase de su hijo se ha decidio trabajar sin libros de texto es porque tienen la suerte de contar con un maestro exelente"

Feliç any nou. Urte Berri On. Feliz año nuevo, Feliz ano novo
de part de Isidro Vidal de Hitzez

Un projecte col.laboratiu sobre blocs a l'educació

Des d'Argentina ens arriba un projecte molt interessant:

"Nuestro objetivo principal en esta serie de tutoriales será aprender a crear, administrar y mantener un blog utilizando los servicios que encontramos disponibles en la web, desde su idea original hasta la inserción del mismo en el espacio áulico (diseñando una planficación). El propósito es invitar a docentes y alumnos/as a investigar desde el autoaprendizaje utilizando estas herramientas de apoyo para la producción independiente de contenidos que se irán compartiendo en este espacio a través de la interacción en la sección de comentarios."

El podem trobar a educar el portal educatiu d'argentina, dins l'apartat Educación y TIC.

Podem trobar des de tutorials a idees per fer servir els blocs a l'aula, objectius, estratègies... i la relació que existeix entre els blocs i la web 2.

En aquest sentit aquest enllaç (Vox) ens pot anar bé per incorporar diferents elements multimèdia als blocs.

Un article d'Aníbal de la Torre

El verdadero problema del sistema educativo español
en copio un fragment, però cal llegir-lo tot

* Un profe español de biología con ordenadores en el aula que está explicando la herencia, gasta cinco horas de clase en completar el tema del libro de texto a todo carajo, y en la hora de clase que le ha sobrado presenta a los alumnos una animación en flash y les pide que escriban una entrada en un blog resumiendo los principales aspectos que han aprendido en el tema. Por supuesto, la séptima hora es dedicada al necesario examen.
* Un profe británico usa cinco horas de clase para que los alumnos, en grupos de tres, construyan un blog dedicado a la herencia. Cada uno de ellos escribirá una entrada en la que defina un concepto proporcionado junto a las fuentes donde poder encontrar información necesaria. De la misma forma, tendrán que escribir de manera obligatoria un comentario en el blog de otro de los grupos completando, corrigiendo o debatiendo alguna cuestión; además tendrán que buscar en grupo un mínimo de dos noticias en Internet relacionadas con la herencia y reproducirlas de la forma más personal posible en sus blogs, intentando relacionarlas con los conceptos tratados. Esto puede parecer utópico, pero cuando se convierte en un modo de trabajo cotidiano y generalizado pasa a convertirse en una realidad.
La sexta hora se dedicará a realizar problemillas tradicionales de la materia y en la séptima se comentarán los resultados obtenidos en la evaluación realizada mediante la correspondiente rúbrica y se les pasará un examen de los problemillas realizados.

Ús de les noves tecnologies a les escoles europees

via OCTETO, accedeixo a l' Informe sobre el uso de las nuevas tecnologías en las escuelas europeas
I descobreixo que tot i que respecte a l’accés a internet banda ampla, la competència i la motivació tant els educadors espanyols com els finlandesos, es troben en condicions força semblants, he trobat unes diferències prou significatives que potser expliquen una mica les fortes diferencies entre els nivells dels alumnes d'ambdós paísos que com tothom sap sont importants.
Doncs resulta que més del 85% dels professors finlandesos han utilitzat l’ordinador a l’aula en els darrers 12 mesos abans de l'informe
però, enn canvi només un 48 % dels professors espanyols ha utilitzat l'ordinador a l'aula en els darrers 12 mesos abans de l'informe
I a més a més el material utilitzat per la majoria dels professors espanyols és fora de línia com ara els CD-ROMS.!!
Molt curiós tot plegat i més curiós encara que aquest fet no es destaqui en els resums publicats.
Si no volem treure’ns la biga de l’ull em sembla que no avançarem pas gaire.
Bon any

Apologia dels errors

Jo també sentiria pànic si entengués “acceptar” com a sinònim de “conformar-se”. I pensaria, molt sensatament com Núria, que això és una falta de respecte vers als alumnes i les seves capacitats. Però és que acceptar no vol dir conformar-se. Vol dir, senzillament, prendre consciència de les coses. En el nostre cas, prendre consciència que fer un error és la cosa més normal del món i que equivocar-nos no ens ha de fer sentir culpables. En termes pedagògics: els errors són una de les nostres eines de treball, ja que és a través de la reflexió sobre els nostres errors i de la nostra voluntat de millora -acceptar-los, però no conformar-s’hi!- que podem aprendre a no repetir-los. I això és el que jo vull ensenyar als meus alumnes.

La meva afirmació, submergida en un text que tractava d’una altra cosa, volia posar l’èmfasi en la despenalització dels errors, de les faltes en la llengua escrita. Perquè penso que aquest és el gran mal d’aquesta campanya i, també una mica, dels educadors: fem servir els errors per a jutjar els alumnes en lloc de fer-los servir per a ajudar-los a reflexionar sobre les causes d’aquests errors! I, naturalment, això provoca que els nostres alumnes s’avergonyeixin de fer-los i tractin d’amagar-los. És a dir, desenvolupin estratègies que acaben impedint que els puguem ajudar!

Una altra cosa és la deixadesa, la mandra o la desídia, però això no està relacionat amb els errors sinó... amb els valors! Una altra de les idees que tractava de defensar en el meu escrit i que, per no perdrem en un altre bosc, deixaré per un altre vespre...

Acabo, no sense anar encara una mica més lluny, tot demanant que no s’espanti ningú: els errors no és que siguin normals, és que són necessaris. Perquè l’error és un indicador de processos mentals que no podem veure. Entre moltes altres coses, l’error és un símptoma dels obstacles amb què s’enfronta el pensament dels alumnes. I (només?) amb la bona gestió dels errors podem aprendre. (Anna, en lloc de “gestió” aquí voldria escriure la bona autogestió dels errors, però m’aniria pel pedregar i hauria d’explicar per què sostinc que “corregir, corregir i corregir” em sembla una verdadera equivocació pedagògica...)

Penso seriosament que cal canviar l’estatus negatiu que es dóna als errors en educació. I afegiré, no sense certa provocació, que ens fan molta falta els errors per a poder treballar. Curt i ras: necessitem fer errors perquè aprendre és arriscar-se a errar. Els únics que no s’equivoquen són els que ho fan tot perfecte i els que no fan res. Significativament, dues tipologies de persones que no poden aprendre...

És en aquest context que m’atreveixo a afirmar, tímidament, potser equivocadament, que “hem d’ensenyar als nostres alumnes a acceptar que no s’escriu bé”. Però ben segur que trobareu més fonament a aquestes idees en el llibre de Jean Pierre Astolfi El “error”, un medio para enseñar, Sevilla, 1999; Ed. Díada. Un llibre profund, breu i magnífic, que us recomano i que ara mateix vaig a rellegir...

B.

SOBRE BLOCS A L'EDUCACIÓ

Seguint amb el tema dels blocs a l'educació.... he penjat això en el meu bloc:

Aquest curs he introduït els blocs. Així doncs és important pensar quins són els aspectes més importants, què cal tenir en compte, com ho podem treballar...

En aquesta línia van els post del Narcís Vives, la Lu i l'Eduardo Larequi. Aquestes són les reflexions principals:

• Amb els blocs l'alumne no escriu pel professor, si no per molta gent que esdevé lectora dels seus escrits. L'alumne que escriu en un bloc interactua amb qui el llegeix ja que aquest pot afegir comentaris al seu escrit.

• Amb els blocs l'escriptura esdevé escriptura en xarxa, i aquest és el gran potencial didàctic i pedagògic dels blocs.

• Com que l'alumne no escriu pel professor si no que escriu per un públic més ampli ha de ser conscient de la necessitat d'escriure bé, en aquest sentit l'Eduardo Larequi diu: "Mi primera recomendación es elemental: corregir, corregir y corregir." i la Lu: "Los textos no se publican en el blog, si antes no han pasado por el paso previo de revisión y corrección. Así, un alumno escribe un primer borrador"

Jo afegiria un altre element important: el tema. Hem d'ajudar a l'alumne a que tingui un tema per escriure, un tema que pugui ser motivador però que alhora desperti l'interés del que el llegeix. Per treballar el tema i l'esborrany (per tant la correcció) he preparat aquest material que va molt bé perquè els nens i nenes estructurin els seus textos.

I en tot aquest procés de compartir idees i reflexions m'assevento que hi ha una campanya que és una mostra de la preocupació per escriure bé en els blocs:

Eres lo que escribes, eres como escribes

120 segons...

És evident que existeix una fractura social formada per petites fractures amb noms i cognoms diversos… reduir-la i utòpicament fer-la desaparèixer és la dèria d’uns quants bons professionals d’aquest país... però els educadors no som traumatòlegs i no podem exercitar tots sols els seus protocols... si la fractura és petita, per exemple posem: el cúbit o el radi... es redueix, s’enguixa i ja està... Així doncs, puc fer que els meus alumnes siguin uns consumidors tecnològics intel·ligents... fins i tot puc formar petits grups d’adults per tal de que abandonin el seu analfabetisme tecnològic funcional.... però i si la fractura és més gran o complicada?... per reduir-la precisarem d’un equip més complex i especialitzat treballant tots a una... radiòleg, anestesista, infermeres, traumatòlegs... i tots aquells professionals que facin falta per tal de tractar-ne la patologia del pacient...

La gran fractura digital que ens preocupa als educadors està formada per varies amb més o menys grau de complexitat a l’hora de reduir-la:

La primera és la voluntat... m’apropo o no? Crec o no que em representarà una millora laboral, vital,...?
Altres poden ser: l’accessibilitat al maquinari que esta marcada pels seus preus i impostos i com aquest maquinari té altres usos que els educatius doncs té un impost elevat... (com em recorda l’iva dels llibres) Però quantes famílies tenen un ordinador a casa? Però quantes de les que no ho tenen, si que disposen de TV Digital o per cable, vídeo, home cinema...???
El software no suposa cap problema avui en dia hi ha alternatives “no cost”... xD...
L’accés a Internet és dels més cars que hi troben a Europa... i és clar, és un negoci un gran negoci de no discrimina l’ús que facis de la teva connexió: lúdic o no...

Solucions: varies! 120 segons no penso gastar-ne més… 2 minuts de la meva vida…

Per a reduir la fractura digital (i reduir-ne així el dolor de la gran fractura social) calen diverses actuacions: te'n dic una, me'n dieu vosaltres unes altres?

Fa falta l’equip: el veure la seva necessitat, les ganes de formar-lo, i treballar tots a una: administracions, empreses, medis de comunicació, educadors, pares i mares...
Equip!!!