Jo també sentiria pànic si entengués “acceptar” com a sinònim de “conformar-se”. I pensaria, molt sensatament com Núria, que això és una falta de respecte vers als alumnes i les seves capacitats. Però és que acceptar no vol dir conformar-se. Vol dir, senzillament, prendre consciència de les coses. En el nostre cas, prendre consciència que fer un error és la cosa més normal del món i que equivocar-nos no ens ha de fer sentir culpables. En termes pedagògics: els errors són una de les nostres eines de treball, ja que és a través de la reflexió sobre els nostres errors i de la nostra voluntat de millora -acceptar-los, però no conformar-s’hi!- que podem aprendre a no repetir-los. I això és el que jo vull ensenyar als meus alumnes.
La meva afirmació, submergida en un text que tractava d’una altra cosa, volia posar l’èmfasi en la despenalització dels errors, de les faltes en la llengua escrita. Perquè penso que aquest és el gran mal d’aquesta campanya i, també una mica, dels educadors: fem servir els errors per a jutjar els alumnes en lloc de fer-los servir per a ajudar-los a reflexionar sobre les causes d’aquests errors! I, naturalment, això provoca que els nostres alumnes s’avergonyeixin de fer-los i tractin d’amagar-los. És a dir, desenvolupin estratègies que acaben impedint que els puguem ajudar!
Una altra cosa és la deixadesa, la mandra o la desídia, però això no està relacionat amb els errors sinó... amb els valors! Una altra de les idees que tractava de defensar en el meu escrit i que, per no perdrem en un altre bosc, deixaré per un altre vespre...
Acabo, no sense anar encara una mica més lluny, tot demanant que no s’espanti ningú: els errors no és que siguin normals, és que són necessaris. Perquè l’error és un indicador de processos mentals que no podem veure. Entre moltes altres coses, l’error és un símptoma dels obstacles amb què s’enfronta el pensament dels alumnes. I (només?) amb la bona gestió dels errors podem aprendre. (Anna, en lloc de “gestió” aquí voldria escriure la bona autogestió dels errors, però m’aniria pel pedregar i hauria d’explicar per què sostinc que “corregir, corregir i corregir” em sembla una verdadera equivocació pedagògica...)
Penso seriosament que cal canviar l’estatus negatiu que es dóna als errors en educació. I afegiré, no sense certa provocació, que ens fan molta falta els errors per a poder treballar. Curt i ras: necessitem fer errors perquè aprendre és arriscar-se a errar. Els únics que no s’equivoquen són els que ho fan tot perfecte i els que no fan res. Significativament, dues tipologies de persones que no poden aprendre...
És en aquest context que m’atreveixo a afirmar, tímidament, potser equivocadament, que “hem d’ensenyar als nostres alumnes a acceptar que no s’escriu bé”. Però ben segur que trobareu més fonament a aquestes idees en el llibre de Jean Pierre Astolfi El “error”, un medio para enseñar, Sevilla, 1999; Ed. Díada. Un llibre profund, breu i magnífic, que us recomano i que ara mateix vaig a rellegir...
B.