Entenen com a paradigma una visió particular que recau en certes mirades de tota acció educativa...
- S’inscriuen en una xarxa de comunicació i de relacions discontinues, poc denses i de curta durada... però plena de mirades intersubjectives...
- Són ineludiblement, lloc de trobada entre cultures (segons classe social, edat, sexe, comunitat de pertinença...) i aquesta diversitat els enriqueix...
- Es confronten als altres, als que persegueixen els seus propis fins i que en part restaran imprevisibles. Però, i al mateix temps, només aconseguiran els seus objectius assegurant-se la cooperació activa d’aquests, que es posaran en moviment sempre segons la seva voluntat...
- S’emmarquen dins d’un ofici impossible, en el que el fracàs sempre és possible, de vegades, més que provable...
- Van lligats a una institució (personal o col•lectiva) revestint-se d’autoritat pedagògica.
- Tot i la sensació de invisibilitat seran estretament vigilats... i per tant s’enfrontaran a una irreductible diversitat de mirades... la dels companys d’ofici, la dels alumnes i la de les seves famílies...
- Mobilitzen tots i cada un dels sentiments humans ( amor, sol•licitud, solidaritat, valentia, sacrifici... por, sadisme, narcisisme, gust pel poder, gelosia...) amb el que no poden evitar una part de seducció i de violència simbòlica per tal d’aconseguir els seus fins...
- Es fonamenten en el saber intrínsec de l’autor o autors... el que van adquirint amb les seves pròpies experiències, abans com a alumnes i ara com a educadors. Saber que juga un paper fonamental en la transposició didàctica i en l’elecció de continguts i activitats que proposin. El que farà que tot sovint es caracteritzin (en segon pla... tot i que alguns cops es certament observable) per una sobreestimació del pes dels sabers propis i una subestimació ( de vegades manifesta... només cal una simple però clara ignorància de...) dels aportats pels altres...
- Pot acabar condemnat a una racionalitat limitadora, i per tant, a un cert desfasament entre el que el va impulsar i l’obligació de “fer el que puguem amb els medis al nostre abast"...
- S’inscriuen en una cultura professional molt individualista, molt donada al judici de valors sobre el poc que es pot rebre de les pràctiques dels altres... el que fa que no pugui rebre referències externes per tal de jutjar objectivament el seu valor real...
- Poden alimentar dubtes i no donar els medis per superar-los...
- Com qualsevol altre pràctica educativa pot acabar en rutina i per tant generar avorriment...
- Tot i ser un nou recurs educatiu i no presencial, no deixa d’avaluar prestacions, i a traves d’aquestes les competències i el caràcter de les persones, de manera tot sovint, unilateral, fabricant jerarquies d’excel•lència i per tant desigualtats, donant o prenent oportunitats...
- Haurien de ser el medi ideal per tal de cobrir una necessitat social imperiosa... la cooperació educativa amb altres adults: altres educadors, pares i mares, treballadors socials, psicòlegs, pedagogs... però cuidant molt que no acabi formant part del conjunt articulat de
mites que justifiquen la “violència educativa” perpetrada vers els alumnes per part de la societat adulta “pel seu bé”... - Permet més i millor que altres pràctiques educatives l’expressió de part de la bogeria i dels valors que cada un porta dins el seu bagatge...
PS1: Merci, Philippe...
PS2: "Mirada". Sensació que hom experimenta davant un fet... pot ser la mateixa o no, tot i que el fet sempre ho serà...